31.1.17

2017 fins ara (1) Vanitat digital, visibilitat i fer-se transparent al web


 
CAT

Com em passa des de fa uns anys, fa molts dies, que s'han tornat setmanes i després mesos, que sabia que havia de sometre'm a l'esclavatge d'actualitzar el blog.
i no trobava el moment i menys les ganes. Ara loguejant-me he vist la raquítica entrada, solitària i trista, de 2017. Pobreta. L'he esborrada per pura vergonya del deixat enxampat en la seva deixadesa. I faré públiques unes reflexions que poden semblar cursis i que segur que són patafísiques, sobretot quan són fetes des d'una plataforma digital que de moment seguiré usant. Però són obligades quan una realitat tan enpitjorada ens esta esclatant a la cara.

El perquè de les meves freqüències postejadores quasi tendint a zero, és que ja m'han arribat a fer mania les xarxes, com les fem servir i on ens han dut. Ben passat el punt del 'què ens estan fent' que prevèiem sense acabar de ser-ne conscients, amb aquella perífrasi de gerundi tan inconcreta i resignada. Només cal pensar-hi una mica per esgarrifar-se. I ja sé que està dit mil cops, però és que sisplau.
Un cop més contar les hores malversades i asseure's sobre la perplexitat de veure'ns encara tractant-nos a través del mirall exhibicionista, tafaner, esbiaixat i simplificador de Facebook, o ficats de cap a la guerra de cridar i no escoltar-se a Twitter, o en el creure que veiem quan passem segells de 72dpis a Instagram o Pinterest, i així totes les aps. I tothom amb el nas i mitja ànima al mòvil. I amb el polze de l'esquerra plantant likes per collir-ne després. Tot per la visibilitat. I perdoneu el recompte d'evidències

Suposo que sobreviure-hi i recuperar-se un mateix i el temps per tornar a ser serà a volta 'd'anar-se deixant desaparèixer' del web per incompareixença.
I poder tornar a disposar de totes les hores perdudes abans de perdre-les, i tornar a ser capaços de viure la vida sense documentar-la com dements per als demés, i començar els dies amb altres coses davant el nas que una pantalla de 3,5 polzades, òstia. I oblidar què collons és una polzada també. I a pendre pel cul la puta visibilitat del pobret artista sol al món. Quina visibilitat??? On es domicilia la visibilitat? Quan paguen de 'pensió de visibilitat' no contributiva? I si has pagat anuncis a FB et fan VIP?? Òstia ja. No podem parar d'omplir la xarxa de xorrades i records constants de que existim? És que t'acabes posant budista. Nois, és l'ara i l'aquí, sento dir-ho.

Tal com s'han girat les coses, m'agrada la imatge ballardiana d'anar deixant abandonats els tants perfils escampats per les platges del web. Deixar els followers avorrir-se i que abandonin ells també el seu perfil dins el teu perfil abandonat. I aconseguir per fi acabar desapareixent dels logaritmes i de la realitat virtual i tornar a ser només carn i os.
Deixar de veure cada dia les fotos dels perfils dels amics-només-digitals, i de tants a penes coneguts o just saludats, i respirar alleujat veient tantes cadires buides de cop al cap i al cor.

I tot just canviant protomoments per protorecords, que de veritat que són la mateixa cosa, al final. I poder deixar dissoldre's sense por els cents d'amics passats possibles i futurs, virtuals i sempre absents, a una acollidora bromera post digital. Ampla i silent.  Que tampoc sembla tan mal pla quan comences a clarejar i et comencen a fer nosa tots aquests bits de no-vida i a confondre's amb la realitat al teu cervellet amb la RAM al 99%.
Deixar en vida l'herència digital morta i tornar a encendre foc a la nit si fa fred o a treure les cadires a la fesca si fa calitja. Que Linkedin o Instagram enviïn per sempre notificacions a una bústia de correu brossa abandonada que mai es revisarà ni buidarà. Ser abstencionista sistèmic per una vegada.

I recuperar-se a un mateix trobant-se en el silenci i l'espai que no ens poden donar els Mons Digitals.
Perquè el web ha passat de ser un índex del món a ser per a molts el mateix món. Una substitució absurda i castradora que procuraré anar desfent ara que ja m'he fet a la idea de la finitud i absurditat de tot plegat.

Ha acabat sent un post filosòfic, i el cos me'n demana algun(s) més. Potser que comenci a veure aquest espai només meu com l'espai on fer-hi les reflexions de nàufrag a la balsa de salvament després de la tempesta que han sigut els darrers vint anys (o trenta). Que, puta!, que ràpid han passat.

(Haver canviat d'un blog que fou bilingüe castellà-anglès a català-i-a-vegades-si-tinc-temps-també-castellà-i-anglès encara exagera més aquesta sensació de nàufrag que retorna les ampolles al mar, posant-hi el seu ropi missatge tot i sabent-se prop de costes deshabitades....)

CAST
Cómo me pasa desde hace unos años, ya hace muchos días, que se han vuelto semanas y después meses que sabía que tenía pendiente someterme a la esclavitud de tener que actualizar el blog. Y no encontraba el momento ni las ganas. Ahora logueandome he visto la raquítica entrada solitaria y triste de 2017. Pobrecilla. Y la he borrado por sosa. T he hecho esta. Y aquí unas reflexiones y acción de Iria Lombardía, de hace 5 años, cuando ya estaba claro que esto no se puede aguantar mucho más.




Si estoy digitalmente tan pasivo, casi tendiendo a cero, es porque estoy harto de la web y sus redes, y de lo que nos han hecho.
Muy pasado ya el punto del 'qué nos están haciendo' que decíamos resignados y sin acabar de ser conscientes de qué, con aquella perífrasis de gerundio inconcreta, como sin querer saber cuando acabarían de hacérnoslo.
Sólo hay que pensarlo un poco o ver a todo dios abducido-cara-al-móvil para acojonarse. Es perplejidad por las horas malgastadas, por vernos a tantos encallados reaccionando al mundo bajo el paradigma exhibicionista, cotilla, oblicuo y simplificador de Facebook, o metidos de lleno en la guerra del gritar y no escucharse en Twitter, o creyendo ver sin ver en Instagram o Pinterest, y así con todas las apps y casi tod@s nosotr@s.

Sobrevivir a la alienación para recuperarse a uno mismo será solo a base de 'irse dejando desaparecer' de la web por incomparecencia.
Y volver a vivir la vida sin documentarla para los demás y empezar los días con otras cosas que una pantalla ante la nariz. Y a tomar por el culo la visibilidad. Que es lo único que nos permite existir para el mundo a los artistas, aunque nos requiera ya casi más tiempo que la propia práctica artística, y que desde luego no nos saca de pobres y ya apenas nos promete ni un futuro mejor ni nada. Ni como individuos ni como sociedad. Ballard predijo que el futuro sería aburrido. Se quedó corto. Aburrido sí, y decepcionante por lo menos.

Me gusta la imagen ballardiana de ir dejando abandonados los mil perfiles esparcidos y dejar que los followers se aburran y abandonen también su perfil dentro de tu perfil abandonado, y por fin acabar desapareciendo de los logaritmos, de la realidad cotidiana digital, quedando solo como un poso abandonado, recuerdo desvanecido de una posibilidad que no fué, de una protorelación incumplida, también para los amigos-solo-virtuales y para muchos conocidos o solo saludados. Que tampoco parece tan mal plan cuando empiezas a clarear y te va molestando el peso de los pasados virtuales que no existieron. Esos mil-dosmil-tresmil amigos en FB que no sabes qué voz tienen ni si les gusta el regaliz.

Dejar en vida la herencia digital muerta y volver a encender fuego por la noche si hace frío o salir a tomar el fresco y charlar, si hace calor. Que *Linkedin o *Instagram sigan enviando notificaciones a un buzón de correo basura también abandonado que nunca se revisará ni vaciará. Ser abstencionista sistémico por una vez. Y reventar de kippel los servidores.

Y recuperarse a uno mismo encontrando el silencio y el espacio que no nos pueden dar los Mundos Digitales, que, por definición, necesitan contenidos externos para ser, o sea experiencias analógicas, fruto del tiempo fuera del espacio digital, en forma de representaciones del mundo y de sus contenidos. Pero la web ha pasado de ser un índice del mundo a ser para muchos el mismo mundo. Una sustitución absurda y castradora que procuraré empezar a deshacer ahora que ya me he hecho a la idea de la finitud y sinsentido del todo llamado vida.

 Ha acabado siendo un post filosófico, y siento que el cuerpo me pide algún(os) más. Quizás empiece a ver este espacio sólo mío como el espacio para las reflexiones de un náufrago en balsa de salvamento después de la tormenta que han sido los últimos veinte años (o treinta). Que, uau!, qué rápido han pasado.

Haber cambiado de un blog de breves textos que fue bilingüe castellano - inglés, a largas reflexiones en catalán - y a veces si tengo tiempo traducidas al inglés y castellano, me acerca a esa sensación de náufrago devolviendo, cuando se acuerda, botellas al mar, aún sabiéndose cerca de costas deshabitadas.